Parlar de citricultura o, per a ser més clars, del cultiu de la taronja a la Plana de Castelló, és referir-se a la seua història i al principal element vertebrador d’aquest territori, almenys des de principis del segle XX. Resulta difícil comprendre la Plana sense entendre la importància de l’activitat citrícola per als seus habitants i el que això suposa de connexió amb el territori.
La rendibilitat dels cultius de cítrics, la seua importància com un dels pilars de l’exportació espanyola i el seu paper clau en l’entrada de divises, juntament amb l’acumulació de capital que va contribuir de manera molt positiva al desenvolupament de la indústria ceràmica, són elements suficients que justifiquen una mirada actual cap a les seues perspectives de futur. Així, interpretem que la forma en què la citricultura afronta el declivi que està experimentant en les últimes dècades té en la innovació sectorial la seua principal estratègia de desenvolupament.
Amb l’objectiu de conéixer el ventall de possibilitats que s’obrin davant el sector citrícola de la Plana, s’ha realitzat, en els últims mesos (per part de l’equip IIDL-UJI en el projecte AVALEM) un informe sobre la innovació en la citricultura que assenyala les fases susceptibles d’incorporar innovacions en el cultiu, producció i comercialització de cítrics a la Plana de Castelló. L’objectiu central no ha sigut un altre que el d’identificar els instruments necessaris per a mantindre el lideratge de la Plana de Castelló en la producció citrícola. Així, s’ha constatat que, per a això, es fa necessari conéixer els trets característics d’aquesta activitat: la seua estructura varietal, la gestió de terres, els eixos centrals del procés de cultiu i el sistema de reg, i acabar estudiant l’actual sistema de comercialització, on la posició de l’agricultor tradicional s’afebleix gradualment.
La Plana de Castelló, com a territori que agrupa les comarques de la Plana Alta i la Plana Baixa, es converteix en la principal zona productora de taronges de la Comunitat Valenciana, destacant especialment en mandarina i, més concretament, en la varietat autòctona de la Plana: la clemenules. El necessari ajust varietal es deu tant a la necessitat d’allargar els mesos de campanya citrícola com a l’adaptació als gustos canviants dels consumidors, per la qual cosa, al costat de l’hegemònica clemenules, estan apareixent un nombre cada vegada major de noves varietats, resultat, en molts casos, de processos d’investigació públics i privats.
Pel que fa a la fase de cultiu, els problemes detectats des de l’òptica de la innovació no ho són tant de coneixement (o de disposar de les eines) com de la limitació que imposa l’actual estructura de cultiu i gestió de terres. El problema es manifesta tant en la grandària de les parcel·les (molt per davall d’altres zones productores de cítrics, com és el cas d’Andalusia) com també per unes explotacions de menor grandària, la qual cosa indirectament dificulta l’adopció d’innovacions en sistema de cultiu (canvi de varietats, marc de cultiu i mecanització) i, encara que amb menys dificultats, en qüestions derivades dels sistemes de reg.
El tercer i últim pas en la cadena de valor és el procés comercial. Aquest presenta, des de mitjan del segle XX, una clara dualitat entre agricultors agrupats en cooperatives agràries (destinades exclusivament, almenys en els seus orígens, a la comercialització de taronges, però que posteriorment han anat incorporant la gestió dels cultius com un dels seus serveis essencials) i les empreses privades de comercialització que, en molts casos, també són productores, i que simbolitzen un altre model d’explotació comercial. De fet, aquestes dos alternatives representen dos formes molt diferents de respondre als problemes derivats de la gestió d’infraestructures i costos fixos de magatzem i comercialització, i de fer front a l’arribada de cítrics d’altres zones del món. En aquest punt, el sector privat ha sigut capaç de trobar en la importació de cítrics una manera d’ampliar la duració de la seua campanya i reduir així els costos unitaris associats al manteniment de la maquinària i l’immobilitzat en magatzems.
El treball ha permés, a més d’identificar els aspectes esmentats, assenyalar com a punt central la necessitat d’innovar en temes relatius a la gestió de la propietat. Es tracta de la gestió de terres en relació a la grandària d’explotacions, la creació d’unitats de cultiu agrupades en funció de partides agrícoles, una planificació en la introducció de noves varietats i, en definitiva, un cultiu que permeta una dedicació a temps complet del citricultor. El repte és complex i necessari, si pretenem fer front a l’envelliment dels agricultors i a la difícil situació de l’agricultura a temps parcial. D’altra banda, i tal vegada fins i tot més important, cal referir la qüestió de la grandària com a estratègia per a fer front (en condicions de major igualtat) al control que comercialitzadores nacionals i internacionals exerceixen sobre el mercat citrícola.
